lunes, 17 de julio de 2017

ballo el vol foll del cor que em mena a tu

ballo el vol foll del cor que em mena a tu
de la festa la rialla exagerada
cada vegada amb més tendresa que destresa
l'abraçada que ens refà de dubtes grisos

sóc nu de nit neta
m'estremeixen rosades d'olor de gessamí
la pell balba s'eriça i la tremolor eixorda el silenci
només dins meu
en l'espai que ressona dins del meu crani
fora el silenci segueix invencible
només el teu alenar suau et fa viva

clareja
el dia és nu i net
els cúmuls són casolans d'inofensiu cotó
desprenen arcs irisats d'impotència
no hi haurà ni torbs ni llamps
ni vendavals de vàndals vents
només perquè tu no obres la porta i marxes
sense esteles
com sempre has fet en totes les meves pors

ànima de vidres trencats

l'ànima de vellut
esdevé de vidres trencats
em dalla el cor
m'esbudella des del cervell fins els testicles
veig en el racó superior
ja tot és superior a mi
com l'aranya em plany i em plora
li sé una mestratge en la cura dels seus
li demano
que em fili els trossos i em sargeixi els parracs
reconstrueixi el que pugui de mi
m'obligui a viure
ni que sigui un parell més de silencis

Urnes lliures

I
la mentida cremà els vostres rostolls de zitzània
això i així és la vostra Espanya
la creieu immortal
i serà cendra en urnes lliures



II
artificial com silenci de por
fals d'insults absurds i grolleria

grolleria i més grolleria
amenaces il·legals i roïnes
només Espanya de mort feixista
cendres en urnes lliures
ara ja som comiat de déus

hem perdut el sud per ser nord


III
vertigen d'ocell
peix de desert

tan impossible com Espanya de futur
herència eterna de feixisme

decimonònic i decadent atàvicaiqqk.a
si no voleu ser
nosaltres sí 

nosaltres som urnes lliures
i no us farem ser el que no sou
ni permetrem que ens prohibiu ser

IV
romandre és tan desagradable 
com innecessari
ara ja
som poble d'urnes lliures
i ales de llum
que ens envolen on les repúbliques
cobegen igualtats 
on el nostre és l'himne que desterra el meu

domingo, 11 de junio de 2017

el poema crida

llavors el poema crida
i els bosc queda mut
amb un d'aquells silencis
que cremen ànimes

arraulit dins del cau
pregant que el dubte
enganyi la certesa
i que tot sigui malson
un dels tres milions 
de malsons
que omplen massa nits
de massa silenci
d'ànimes cremades

quan és la poesia que traeix
el món esdevé de paper
el silenci pren forma de refugi
i els silencis voleien en recerca
de ànima per cremar

sábado, 13 de mayo de 2017

m'agrada que estiguis bé

fora hi ha la quietud de nit
amb un rossinyol que canta quec
amb una escalfor humida i dolça
d'olor de cuinat lent
la remor exagerada de la nevera que no sap refredar bé
el ventot de tarda ha parat

m'agrada que estiguis bé
quan em penses
m'agrada que estiguis bé
quan em tens
m'agrada que estiguis bé
quan em sents
m'agrada que estiguis bé
en fondre'ns indestriables
m'agrada que estiguis
quan ens retrobem tímids
m'agrada que estiguis bé
quan ens mirem de reüll
m'agrada que estiguis bé
en el neguit no saber-nos
de les desconeixences immenses
m'agrada que estiguis bé
quan ens fem silencis
com si fóssim habitants de segles passats

lunes, 1 de mayo de 2017

u de maig de 2017

ja no és obrer qui tragina
l'empresari s'ho mira i cobra
ja no és obrer qui de família n'és
ni ho serà per sempre
ja no és empresari qui hereta
ja no n'hi ha prou
vénen màquines llestes
prenen la feina dels obrers
i l'empresari s'ho mira i cobra
fora de la fàbrica
l'obrer posa un ull a l'espirall
i s'enyora de quan n'era

dins de la fàbrica
les màquines fan la feina
un assistent de pell fosca
serveix cafè i melindros
el client ho agraeix amb gest amable
compra un tros de feina
l'empresari s'ho mira i cobra
es creuen converses complaents
es creuen amos d'un món
que ja no hi és
feina i paga són miratge

a la plaça hi ha cridòria de vailets
que juguen amb la ignorància

lunes, 10 de abril de 2017

enyor

de cor dol
qui des de l'enyor
et vol

de la por
de no ser
ni un bri
del teu destí

de lluny te'm fas
tant com per apagar
una esperança
que et dubta

i saber que no et sabre ser
el que demanes
el que mereixes
el que desitges
ja no sabré ser jo

com estel envoltant la lluna plena de primavera
en tarda de tronades llunyanes amb olor de pluges
deixes els sarments que verdegin
permets als raïms ser or
i jo ser-te fonedís 
com una mirada torbada entre la turba
una llàgrima esporuguida entre la pluja
ànima verge d'amor que estima