sábado, 9 de noviembre de 2013

nosaltres

fem en confortable nosaltres
que se’ns conjuga de silencis
i paraules tendres
el silenci és cert
la paraula és justa
amb ulls vidriosos
ens miren i admirem
tot ens plau
i en no besar
els llavis dibuixen rialles

com si no fóssim
d’aquest món de mals
impermeables a les seves penes
res distreu la carícia
res ens aparta del compartit
la vida ens fa plens i grans
i se'ns fa grat

fem de la tardor primavera
no ens espanten hiverns
ni freds ni foscors
ens tenim i ens sabem propis
ens pactem incondicionals
perdonem errors de vida
i ja no qüestionem l’elecció
potser ara sí som prou madurs
per entendre'ns entre línies

vam deixar enrere
l'horitzó de destí agre
ens descobrim en dolçors noves
la felicitat ens torna
perquè la dúiem dins
com la llavor que espera

una terra nova on florir

jueves, 7 de noviembre de 2013

tan difícil és entendre

tan difícil és entendre
que no suporti la vostra cultura única
la vostra excloent manera d'entendre nacions
la incapacitat de fer el que prometeu
la neciesa de no acomplir contractes i bravejar-ho
la incomprensió dels punts intermedis
l'absurditat de dur les coses al tot o res
per apropiar-vos del vostre tot
i deixar-nos el res nostre de cada dia

tan difícil és entendre
que no suporti l'obligació de parlar la vostra llengua
i el que seria joia en feu objecte de dominació
mentre menysteniu i insulteu la meva de llengua

tan difícil és entendre que no suporti
la fatxenderia de creure-us superiors a tot
sense demostrar mai no res
que no suporti que m'insulteu per ser el que sóc
des de la vostra superioritat falsa

tan difícil és entendre
que no us suporti aquesta cultura secular
de conqueridors que expulsa i crema pobles aliens
que confon espoli amb solidaritat i ho feu sagrat
sou un exercit de panxa-contents que m'empobriu la terra
penseu que la llei és justícia només perquè us convé
aquella llei que no feu sorgir de la voluntat del poble
i que menysprea la voluntat dels pobles
tan difícil és entendre
que no suporti que ens enganyeu les xifres
com si sabéssiu comptar
com si no hi fóssim darrera dels números
com si no hi hagués l'esforç de famílies senceres
que empobriu en benefici vostre

tan difícil és entendre
que no suporti com perdoneu els vostres lladres
i com els torneu a fer déus una i una altra vegada

tan difícil és entendre
que no suporti que convisqueu amb el feixisme
com si fos una petita molèstia
aquell feixisme que ens va matar avis i torturar pares
i que encara el negueu als vorals de les carreteres
tan difícil és entendre
que no us suporti divertint-vos martiritzar braus
i del sadisme en feu cultura
i hi llenceu els diners que haurien de fer escoles
tan difícil és entendre
que no suporti aquesta vostra festa de cacics
que foragita la gent de les terres
que esguerreu generacions de famílies
i els empenyeu a esclavitzar-se al nord
una i una altra vegada
cacics beneïts per religions que els secularitzen
incapaços de repartir la terra
mentre aquesta perd vida

tan difícil és entendre
tan difícil és entendre'm
tan difícil és entendre'ns
per què ens voleu si no ens enteneu?



martes, 5 de noviembre de 2013

sobreviure't

de sobreviure’t també és dur
desfer-me de la culpa

pregunto al món
mil i una vegades

          - hagués pogut ser diferent?

de tant en tant
respon el món

          - hagués pogut ser pitjor

dubto la resposta màgica
refaig la història a pams                       
en reescric altres versions
com si posseís poder
com si la reversibilitat
fos possible per desitjada
i torno a preguntar al món

- hagués pogut ser diferent?

I el món s'impacienta i diu

            - hagués pogut ser pitjor abans
               ara el que no fou ja no serà

les versions s’esvaeixen
com el despertar del somni
visc un confortable instant
que dura mentre el dubte
no torna a cremar l'ara
 
de sobreviure’t també és dur
desfer-me de la culpa

lunes, 28 de octubre de 2013

tardors

I
anar d'un indret a l'altre
a seixanta illes per hora
la ciutat s'escola per cames
amb la presa de qui fa tard
sense intenció d’anar enlloc
la hiperactiva desídia avorrida
que enveja la vida de pedres
fugint-te de tu mateix
d’aquella tristor que esdevenia
la maleïda religió diària
i l’única litúrgia de plany
amb silenci dallant l'ànima

II
tornes a la quietud
obres i tanques ulls
respires suau
comptes suors
que llisquen avall
sents brins d’aire
a la pell nua
cap activitat
només pensament
tan secret com fals
a recer de silencis
fugint consols
fent-te màrtir

III
en no ser-hi et ploro
en no sentir-te t'enyoro
perdut resto en no saber-te
tot ho ets tu i res també

viernes, 18 de octubre de 2013

resurecció

aplegar-te les molècules
que et formaven
buscar-les per l'immens
una a una destriar teves d'alienes
composar el trencaclosques infinit
amb un esforç ingent
induir-te energia i moure't
i refer la meravellosa imperfecció
que eres
i tornar-te a viure
ni que sigui un sol petó

jueves, 10 de octubre de 2013

lluny no et sé estimar

en no ser-hi
no et sé veure absent
el perfum no t'evoca
les carícies m’esgarrapen
cap silenci explica les teves mudeses
i s’amorteix la passió de viure't

lluny no et ser estimar

en no ser-hi
s’encenen totes les pors i els dubtes
la vida s’alenteix insensible
les velles ferides llagrimegen sang nova
no sé respirar l’aire pur
el que no és enrarit de tu

en no ser-hi
sóc la por de no sentir-te
no em calen ulls que no et veuen
i repudio el cos si no et pertany
no et sé estimar de lluny

miércoles, 2 de octubre de 2013

dol

en els esboirats dies evoco
la pèrdua irreversible
i ploro la foscor plena
de carícies d'absència nues
el teu cos tendre i cobejat
estellat entre les pedres
d’escullera esbudelladora
des d’on omple de sang el mar

no hi ha prou cel per contenir-te
ni prou dolor per homenatjar-te





provisional

haver-me de fer a diari
amb la pell llisa de vida
que imita el còdol de torrent
tot passa massa de pressa
el present se’m perd a raig
com si el vulgues prendre
amb dits de fum

ja fa massa anys
que no en tinc trenta
i cada vegada m’espanta més
la provisionalitat
aquells destins itinerants
on perdo trossos de mi
i m’esquerda el caràcter
i m’agreix el regal de vida
tot es diferent avui
l’ahir mai no serveix

cerco traces de rutina
que m’afermin infal·lible
enmig del miratge

donaria vida per la vida certa
previsible a cada pas
de seguretat servada
i emocions arrecerades
segueixo condemnat a mantenir
l’alerta de vigília eterna
amb taciturnitat obligada
a cau de llunes noves
com quan érem salvatges


lunes, 30 de septiembre de 2013

hi ha dolçors que omplen vides

 
hi ha tempestes que vengen sequeres
i els erms rebroten a balquena
miríades de fruits esperancen futurs
que ompliran els cellers d’hivern
en groguejar les flors als camps
fa que brollin somriures amples

hi ha moments que desvetllen segles
històries que saben prendre el destí
llibertats que arraconen feixismes

hi ha amors que ensenyen a estimar
mars d’estels infinits són escenari
de les sals de metalls nobles
que coloren els artificis de soroll
i fan que qualsevol deliri sigui cert
i l’al·lucinació una manera d’art
com cada una de les aurores boreals
als avorrits aguaitadors d’infinits
els raja una fina lluentor als ulls
presumeixen nafres que honoren
els seus triomfs en guerres atàviques
els més joves llueixen vestits de setí
oloren colònia que olora primavera
i desvetllen les enveges en passar
només perquè tenen l’amor que estima

hi ha avis eterns que escolten i garlen
amb la cantarella fresca de la font
asseguts al pedrís d’obaga a la plaça l’església
esperen com si no calgués fer res més

hi ha lletres que reparteixen noves
en sobres blancs franquejats de segells
que commemoren diades absurdes
algunes porten felicitats diferides
i perfums plens d’obscenitat

hi ha dolçors que omplen vides
i no hi ha mort que les dissimuli

 

sábado, 28 de septiembre de 2013

via catalana després b

hi era i hi vaig ser
insignificant i  imprescindible
entre miríades immenses
amb les pells eriçades
les emocions contingudes
en despendre's les llàgrimes captives
es van saber riu per la munió
es van saber mar pel destí

hi era i hi vaig ser
sota l’ombra estelada
amb tots els iguals i diferents
amb una passió comuna
i l'orgull de pàtria prohibida
avergonyits pels dubtes d'abans
consternats per l’èxit d'ara
aquell dia vam deixar de ser seus
no ens havien merescut mai
fou una tarda de déus
vàrem anar-hi gent
hi vam trobar poble
i vam sortir-ne estat
i els infants amb els signes propis
jugaven distrets al somni
començava el primer dia
d'una vida nova i immensa 

jueves, 26 de septiembre de 2013

disculpa


ara sé que no hi ha paraula
que tapi el teu silenci
que cap llum brillarà
la foscor amb què et sento
com tampoc hi ha disculpa
capaç de fer-te confiada
potser res no et torna
i ho visc amb vertigen

s'esvaeix la mirada d'or
que no m'explica passat
i acomiada fastos i festes

em faig por de ser com sóc
perquè sense saber-ho
t'he fet sentir dolor

 


sábado, 21 de septiembre de 2013

via catalana després

som el vol de l'àngel de mil ales tallades
la saba nova que creix de la terra cremada
l’arbre que dreça les arrels al cel
les cançons bressol cantades als avis
som els hereus del seu odi
som feina callada i veu discreta
som una veritat ferma que sura
de les seves ignoràncies i mentides
som un cor ample de mans infinites
que batega i canta llibertat
som tots i ho som tot i ho serem sempre

martes, 17 de septiembre de 2013

camí del nord

avui torno a ser al camí del nord
aquell que en atansar-nos o allunyar-nos
ens feia de còmplice o de traïdor
segons li anava la història al dia

aquell camí apedaçat a mitges
perquè per catalans no hi teníem dret
olorava de llibertats frontereres
que ens feia envejables a les espanyes

camí de camions i barjaules
de mercaderies i luxúries
quan el fèiem plegats
ens programava la vida i el silenci
quan el fèiem sols
ens enyorava el silenci i la vida

el vell camí del nord
li reconeixíem racons i comerços
hi compràvem pans o adobs o ferros

avui torno a ser al camí del nord
no compraré ni pans ni adobs ni ferros
tampoc hi comptaré les barjaules posant
el seguiré a cada recta i a cada revolt
revivint-te en memòries comunes
escoltant-te en els silencis d'enyor
tornant-te a estimar com de present
encara que reposis de passat irreversible

avui torno al camí del nord
i tot és dol i sagna memòria

domingo, 15 de septiembre de 2013

deïtats i altres estupideses

si algun dia sóc déu
que déu no ho faci
crearia un cel o un infern
com de personal per a cadascú
on cada mortal seria tractat
segons va tractar en vida
el món i resta de mortals

jo com a déu
en quedaria al marge
perdoneu-me l’avantatge de deïtat
que donada la meva ambigüitat vital
facilitaria la feina de jutges divins
i altres funcionaris encarregats

sigueu curosos
que segons estan les coses
no és del tot impossible
que acabi sent-vos déu
vull dir que sembla
que fa anys
que hi ha plaça vacant
i tinc certa pràctica d’opositar

no em compliqueu la vida de déu
feu-vos ho fàcil

fent-ho fàcil
feu-vos feliços

jueves, 12 de septiembre de 2013

alba dos

fondre'ns en l'abraçada
ser un sol cos indestriable
que coneix els possibles
i ens fa incondicionals
delerosos d’apaivagar la història
farcida de mort prematura
ara ja donats l’un a l’altre
recerquem recers infinits
per pretendre vida eterna
ara sí el pas ferm ens arrossega
no s'atura la vida ni pel silenci
andaregem nits de carícies
de petons entre portals foscos
fent-nos indignes apostates
de totes les morals possibles
mentre batalls de campanes
repiquen horitzons d'esglésies
i udols de gossos desperten
els paisatges de lluna nova

l’alba ens mena al paroxisme


alba u

de qui m’enamori seré
em sabrà trobar en la munió
i entre tots em triarà

per a qui m'enamori seré
madurarem en nits estelades
d'albes prestes i olors suades
viurem escalfors impúdiques
l'eternitat se'ns farà propera

martes, 10 de septiembre de 2013

mort

em fon un foc fosc
sòlid silenciós amarg
que rau de llarg
en el gorg profund
de vores folrades
en paper de vidre
i viu d'ample
en la nit més negre
de llunes noves
plena de llops callats
i celísties ennuvolades
tot dol molt en el silenci
de la més irreversible
de les teves absències
sagno llàgrimes d'enyor
i l'ànima m'enceta
el cuitívol infern
des d'ara i per sempre
la vida sense tu
no té dret a dir-se així

jueves, 5 de septiembre de 2013

via catalana

dóna’m la mà amor
estimem junts el vell país
creuem-lo de nord a sud
fem-ne geografia nova
omplim-lo de llibertat
treballem-lo plegats
que no ens en llevin fruits
i no ens tinguin com a seus

dóna’m la mà amor
la terra ens estima

dóna’m la mà germana
recordem els avis d’orgull
ferits per guerres crues
occits en postguerres
d’odis llargs i malaltissos
insultats per vencedors
executats als vorals
i enterrats d’ignomínia
éssers amats de memòria
robada pel feixisme

dóna’m la mà germana
la terra ens necessita
 
dóna’m la mà mare
en presagi de saviesa
marxem de l’absurd
que fa herois als lladres
i excel·leix dropos
que embruten blanors
perquè els són alienes

dóna’m la mà mare
que la terra ens mereixi

dóna’m la mà filla
regalem-nos el futur
fem-nos-el propi
visquem-lo com som
que petaners ignorants
no ens vulguin com ells
que no ens entabanin
de religions deslleials

dóna’m la mà filla
fem nostra la terra
 
 
 
 
Seguiu la cadena de cadena de blogs de Suport a la via catalana http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

lunes, 19 de agosto de 2013

cicles

a les tardes seques
dels dies llargs
d'ombra escassa
pel sol zenital
juganeres orenetes
omplen l'aire
de danses infinites
amb cançons oïdes
fins omplir el pap
amb sort de vida
crien les cries
a la nit de cada dia
dormen arrenglerades
corbant filats

la tardor arriba
i aviat el viatge
d'any rere any
fins a l'eternitat



sábado, 17 de agosto de 2013

vellesa

aquesta pell teva
solcada de vida
tatuada de ferides
esquarterada
com flor del desert
composta de pols
escorça d'escates

aquella pell teva
pessigollejava suau
com molsa d'obaga
repartia escalf
en frescor d'alba
quan matinàveu nits
sense hores ni panys

aquella pell teva
blanca com a prova
de tardanes pureses
embrunida pel sol
impenitent de l'estiu
gust i olor de pa tendre




mare

quan la vida engendra vida
la biologia transcendeix
la pell t'eixampla les fronteres
en direcció a la generositat
les hormones t'entendreixen
la calma esdevé nova forma
tot pren un necessari camí
entre possible i agosarat
s'abraonen malestars de canvis
però et brilla la mirada com mai
i exhibeixes el perfil d'orgull
la bellesa et fa més bella
en anar més enllà de tu
t'obre la porta del futur
i la conjugació del plural


domingo, 11 de agosto de 2013

de tu

al principi

la llàgrima agra es dessagnava
per regenerar-te sencera
reconstruïa la història 
més enllà del record
en l'obscena carícia diària
a la fàcil resposta quotidiana
o el raonament transcendent
de les nostres ànimes sàvies.

després de tu

dia a dia donava vides al món
sota qualsevol pretensió
em lliurava sencer a tothom
per no ser hoste de solitud
no tenia ni preu ni benefici
la paga era apagar el silenci
l'ànima empresonada en el dol
s'envolava sense saber a on
marxava sense saber de què
la perdia i amb ella et perdia

reconstrucció

recupero ma vida de tota la vida
aquella que et va viure plena  
que va maldar morir amb tu
vida que no gosava usar sense tu

torno a estimar més enllà de tu
on t'acaronava en el silenci
m'he obligat a refer-me i viure'm
ara mans noves m'exploren
i em perdonen formes adustes
o lletjors afegides i m'estimen

a voltes tornen moments de tu
que esventen alegries i teatres
esdevenen rituals litúrgics
que ploren que marxessis
i t'homenatgen en l'absència

hi ha una llum verda llunyana
pampallugueja ritmes recordats
t'hi sé veure i escolto les cançons
m'hi atanso tant com puc dansant
i patint que en tocar-la s'apagarà

han passat els dies de plors diaris
potser només és miratge
i l'enyor segueix en la desolació
de l'absència de tu