jueves, 28 de febrero de 2013

Furtiu

Sabré escoltar els silencis que duren
el temps centesimal que et separa mots
Sabré descobrir-te la sinceritat sencera
i olorar l’olor de la tinta quan dibuixa
en negre un paper ple de propòsits
Acoloriré dibuixos d’espais entre lletres
per descobrir-te la dolçor d'un cor
que no sempre li han permès ser dolç
Llegiré paraules amb ritme sense rima
escrites amb caprici de lletres juganeres
I no et demanaré més que un pensament
alenat enmig de la freda tarda d’hivern
Anís Or

Com un silenci sense nit


sovint em trobo estimant-te
en l’aire fresc d’un mati assolellat
seguint els passos que em perden
pels immensos racons de la ciutat
aquella que tramava de fer-nos forans
que ens avorria amb els bojos brogits
i ens respirava els ofecs dels fums
lladres de la compartida puresa
ens amagava els mars i les albes
 

ens vàrem fer de les muntanyes
innivades per freds o bleïdes de sols
i tot i saber-nos-en aliens i diferents
hi persistíem amb resistència forta
ens aïllàvem en els murs de càrrega
de la torre de fusta que ens fou recer
mentre fora creixien els verds tendres
i a cada estació piulaven vides noves
 

descobreixo ma forma a la ciutat
que ara sí la respiro en una llibertat
immensa i brillant i plena i acolorida i culta...
tanmateix nua de tu esdevé absurda
com un silenci sense nit
irreversiblement
la meva llàgrima agre et plora eterna

miércoles, 20 de febrero de 2013

Pederàstia juliol del 1997

El pitjor delicte imputable a humà
sense coneixement ni causa ni domini
com si fos possible la indecència
fent més que lloable la mentida
agreugen més enllà de la moral
de veure’s imputat en una trama
de compra i venda d’innocències

No era una persona ni quatre,
potser quaranta o quatre-centes
El barri era ple d'esguerra-criatures
tothom sospitava i n'era sospitós
els pares i mares se'ls venien
els veïns s'ho miraven i consentien
exercit de vils comercialitzaven
depravats vicis inconfessables

Molts preguntats, molt qüestionats
alguns engarjolats i els altres imputats

Mitjans de comunicació ho escampen
omplint-se paps per vendre paper
les ràdios venen bancs barats
els de la imatge xampús rebaixen

qualsevol preu no és prou car
si el producte juga amb cors i ànimes

ni prou barat per mercadejar vileses

Els que hi érem ho afirmàvem
i ens omplíem d’immenses certeses
xarons decorats de cartró pedra.

Altius de dia a la nit avergonyíem
miràvem de reüll els de casa
beneíem religions salvadores
la protecció de seda de dins
arrecerava les arpilleres de fora
poca fantasia quedava indemne

Passen dies cargolant idees
fins que per fi el seny ensenya
la profunda buidor de tot plegat
però la por social manté la trama
corregir afebleix els malvats
i passen estius i baden jutges

els policies pregunten viltats
papers en taules desendreçades
amunteguen pols innecessària
embruten cors innocents d’escarni
a força de dubtar tothom dubta.

No hi havia ni trama ni xarxa
un únic pecador ignominiós
culpable de delictes obscens
ni segons ni tercers ni res més
tancats sense saber silenciats
sense cap prova de cap delicte
ni cap sospita ni de falta
a la fi tot clar i res no aguanta
i la mafia de fum s’esvaeix
arrossegada per tramuntanes

Vessen comentaris grollers
alguna cosa faria si hi era
i mai la llum clara del carrer
brilla amb llibertat merescuda
perquè qui ha tastat l’escarni
se li nega i renega la humanitat
a qui li roben la innocència
esdevé culpable de per vida


Que no ens la tornin a fer
ara que el poble vol ser lliure.

sábado, 16 de febrero de 2013

Sóc teu



Quan llaures l’hort a mans nues
Sóc teu
Quan llueixes l’elegància en el fangar
Sóc teu
Quan giravoltes cent espais per hora
Sóc teu
Quan et tremolen el pols dels braços cansats
Sóc teu
Quan investigues músiques oblidades
Sóc teu
Quan panteixes i segueixes i segueixes
Sóc teu
Quan recerques la sensibilitat amagada
Sóc teu
Quan agraeixes a qui no aporta
Sóc teu
Quan valores el que no serveix
Sóc teu
Quan abraces les quimeres
Sóc teu
Quan bades la primera llum del dia
Sóc teu
Quan et deixes estremir el cos pel fred
Sóc teu
Quan fas de dolor rialla
Sóc teu
Quan odies amb l’amor que ho fas
Sóc teu
Quan escoltes tots els silencis
Sóc teu
Quan fas dels gemecs cançons
Sóc teu
Quan calles per no molestar
Sóc teu
Perquè sóc el teu home

30 de març de 2012

miércoles, 13 de febrero de 2013

El silenci.

M'atura la paraula nua,
en tractar d'escoltar-te-la
se amaga en l'horitzó
el mateix on plouen arcs iris,
m'adono que en fer-la meva
s'escapoleix un significant.
L'expressió que ix del teu cor
esdevé àvol crueltat
quan la benèvola mirada
amaga el malèvol silenci
desenamora, menysté,
pitjor encara, ignora.

I aparegué aquell dia gris
massa entretingut o distret
que em demanares un perdó
que no em pertanyia
i dessagnares ànimes i cors
com si poguéssim acabar el zenit,
poc podíem abastar l'irreversible.
M'imaginaves taumaturg
i m'afalagava mentre no calia.
Les carícies desfeien silencis,
desbrossaven converses ermes
pidolaven brins de xiuxiueig
entre els famolencs de paraules.
I, és clar, una nit, en obrir els ulls,
havíem desaparegut l’un de l’altra
i no va haver-hi cap miracle.

M'atura la paraula nua,
des de l’oratori irreversible,
cada vegada que la llàgrima
em mena de l'infern al teu cel.

sábado, 9 de febrero de 2013

la nostra independència

fan estat a cops de roc
callen idiomes embrutant silencis
esvaeixen les fronteres fent-les pròpies
recullen les collites que mai no han sembrat
neguen i reneguen el que es diferencia

fan de la violència cultura
i de la uniformitat violència
alliçonen fent veure que eduquen
tenen dret a lleis per sobre de drets

fan virtut de la incapacitat
i així poden eixordar els clams
conceben només l’estreta cultura pròpia
lloen l’art de la sang de brau
converteixen botxins en herois
per opulència condemnen a misèria
fanfarronegen superioritats patètiques

confonen agrair amb insultar
compren misses ràncies de trenta monedes
menteixen aritmètiques amanyagades
amb banderes que no representen ni respecten

cap altre llibertat que no sigui la seva
que defensen com si fos la de tots
riuen el que saben i el que desconeixen
viuen la vida com si se’ls degués
boicotegen tot el que els és aliè
sense adonar-se que tot els és aliè
els vessa feixisme pels descosits
i no tenen ètica per amagar-se’n
lloats pels nostres pidolaires de càrrecs
que recullen les engrunes de la corrupció
no amics aquests no som nosaltres
que sobrevivim en defensa pròpia
farts de demanar perdó de ser
de viure la vexació com obligatòria
pagant els seus beures i viures buits
traient-nos-ho de la ciència i salut dels nostres
tips de tribunals que prejutgen sense jutjar

clar que volem marxar com si poguéssim triar
i tant que decidirem però què s’han cregut

miércoles, 6 de febrero de 2013

Ja no sóc res

jo ja no sóc res
ara només sóc silenci
un espai buit a l’amplitud
aquell tros d'història oblidat
una llàgrima al riu
que no ha deixat de plorar
la teva immensa absència