Páginas

jueves, 28 de febrero de 2013

Com un silenci sense nit


sovint em trobo estimant-te
en l’aire fresc d’un mati assolellat
seguint els passos que em perden
pels immensos racons de la ciutat
aquella que tramava de fer-nos forans
que ens avorria amb els bojos brogits
i ens respirava els ofecs dels fums
lladres de la compartida puresa
ens amagava els mars i les albes
 

ens vàrem fer de les muntanyes
innivades per freds o bleïdes de sols
i tot i saber-nos-en aliens i diferents
hi persistíem amb resistència forta
ens aïllàvem en els murs de càrrega
de la torre de fusta que ens fou recer
mentre fora creixien els verds tendres
i a cada estació piulaven vides noves
 

descobreixo ma forma a la ciutat
que ara sí la respiro en una llibertat
immensa i brillant i plena i acolorida i culta...
tanmateix nua de tu esdevé absurda
com un silenci sense nit
irreversiblement
la meva llàgrima agre et plora eterna

No hay comentarios:

Publicar un comentario