jueves, 23 de mayo de 2013

fart

fart que m'obliguin a estimar pàtries
que m'insulten i vexen i boicotegen

fart que m'alliçonin amb deus absurds
i amb el seu idioma imposat

fart que m'esquarterin la llengua
i m'insultin per ser com sóc

fart que em diguin que és meva la història
del seu passat de genocidis i canons

fart que ens robin el futur dels fills
el present dels avis i la salut de tots

fart que aprovin les seves lleis
que ens ignoren o ens vulguin mal

fart de jutges triats pels seus vots
que prejutgen sense independència

fart de la autoritat a bastonades
exercida sense raó ni rubor

fart dels seus polítics mediocres i lladres
que guanyen eleccions mentint-les

fart que cobrin la cultura a preu d'or
mentre bavegen amb la tortura de brau

fart que no acompleixin compromisos
i se'n vanagloriïn de no fer-ho

fart de la seva unitat imposada
grandesa absurda i llibertat falsa

fart que es creguin amb el dret
que el meu poble no pugui decidir

miércoles, 22 de mayo de 2013

avui he baixat la guitarra de la casa de les muntanyes

recordo el temps en què en ser-hi acolories l’arc iris
li composàvem líriques a les sonates de Bach
silenciàvem tele-predicadors de tele-escombraries
endreçàvem el món net i el callàvem per dormir
el cantàvem en llevar-nos prests a trenc d’alba
per viure’ns junts dies i llums i obagues i ombres
com si tot s’hagués d'enllestir abans de l’hora de dinar
per després seguir fins veure la lluna plena o bruna
dia rere dia en rutina pesada i passada que ara
la distància irreversible me la descobreix feliç

quan no ens miràvem ens admiràvem d’amagat
arraulits al llit besàvem estels que teníem a tocar

he baixat la guitarra de la casa de les muntanyes
el refugi que encara em ruboritza de pensar-hi nits
la pols l'hi el deixa el rastre que la vida li denega
aquella guitarra que gemegava notes alterades
incapaces d'incardinar-se per fer-te músiques
me la demanaves sonar una i una altre vegada
et senties acompanyada i em perdonaves el soroll

he fermat panys i baldes amb la guitarra a l'espatlla
baixo a la recerca d'un espai petit que em sani tendre
des del que podré seguir vivint-te en cos i ànima
fins el dia definitiu que eixiré d'aquí i et recolliré

quan ens miràvem ens donàvem mans i braços
i corríem camins sentint-nos lliures tot i catalans

martes, 21 de mayo de 2013

indigents

marxar amb tu
fugir d’hipocresies
encendre encenalls de passat
en present viure't
en present simple i senzill
sense subjuntius
el regal dels déus que ets
anar-nos-en a un altre país
de llibertats diferents
esdevenir aliens
on la gent ens miri de reüll
es pregunti què ens parlem
en dies de primavera tova
buscar recer sota ponts i petons
o en els bancs dels parcs
i quan l’hivern nevi paisatges
escalfar-nos als túnels del metro
pidolar restes als que els sobra
trobar feines de curta durada i mala paga
envellir i morir de pressa
saber-nos límits i resistències
renunciar a tot i tothom
només per tu
saber-me teu a tothora
imprescindible
i en la plenitud de l’abraçada
assegut a qualsevol terra brut
de la ciutat més honorable
del nord net i fred
saber-me amb la dona més rica del món
tu
només tu

domingo, 19 de mayo de 2013

distants

no me'n surto
no sé veure't corpòria
sobrevivim una comunicació d'immediateses
que només transmet paraules
en no ser-hi
ens sentim desballestats d'amor
potser la distància ens protegeix
de no saber estar junts

en proximitat esdevindria cuc de seda
sobreviuria sobre les fulles de la morera del teu jardí
menjaria a tothora per inflar-me i esdevenir crisàlide
i en el seu temps
ser-te papallona destra que t'envola i et copula
i t'omple l'arbre de centenars d'ous a l'espera
de tornar-te a ser jo la propera primavera
en milers de jos repetits
però abans de l'espera el viatge la copula els ous i la primavera
regalar-te aquest mocador de seda
que guarneix el teu coll
i protegeix aquestes paraules teves
que no em saben cridar
ni quan em necessites

lunes, 13 de mayo de 2013

quan un dia et trobi

quan un dia et trobi
no et parlaré
seuré davant teu
et fitaré els ulls
aquests que cremen a la vivor
de les paraules escrites
la proximitat et farà estremir
em deixaràs fer
em sabràs cert
et sentiràs segura
amb la mà dreta
t'apartaré els cabells
que t’amaguen l’orella
et dibuixaré el perfil
entre el coll i el muscle
i amb ma viatge
sentiràs la tebior de la mà plana
pausada sobre tu
pinçaràs l’espatlla i la galta
com per retenir-me-la
i quedarà petjada d’escalf
sobre la teva cara
el gest et farà un posat tímid entregat
i se t’escaparà un somriure suau
m’hi entretindré un instants immensos
no sabré parar
giraré la mà
resseguiré la teva cara
aniré a buscar el coll
portaré els teus llavis cap als meus
arribarà el bes
les llengües s’explicaran
allò que no diuen les paraules
i viurem vertígens nous

viernes, 10 de mayo de 2013

una vegada mirant-me


una vegada mirant-me
em vas seduir
enamorar
embogir
vas segrestar-me la vida
abduït a la teva
van desaparèixer distàncies
quan m’adonà jo no hi era
i així en absència
confortable
vaig deixar que m’escrivissis la història
amb aquell nostre
que cada vegada era menys meu

hagués seguit etern així
però l’eternitat no és patrimoni de la vida
i la vida no era patrimoni teu
i sense tu em vaig descobrir
nu i buit i res
vaig sentir-me com un membre amputat
incapaç de regenerar un cos on viure
vaig desitjar seguir teu
tot i sense tu

segueix el miratge del viatge
i aquella estació erma on vas eixir
se m’entela d’història
s'esvaeix a l'oblit
et poetitzo una i mil vegades
per retornar-te
per tenir-te
no serà i no seràs i no serem

avui ha matinat gris
no necessito esperança ni futur
et necessito a tu

viernes, 3 de mayo de 2013

hipotèrmia

...fa créixer la teva olor d'hivern

cabdellats amb mantes militars que ens dallen la pell
insuficients no serveixen
ens abracem cercant les restes d’escalf voladís
sentim freds de silenci
només escoltem les pròpies tremolors
el glaç ens segresta
ens alenem l’un a l’altre diferint la mort certa
se’ns gebren cabells dits mans peus braços cames
els cossos se’ns desprenen a trossos
atanso els llavis de vidre per fer-te el darrer petó a la galta metàl·lica
me’l notes i descompasses el respir com per fer-m’ho saber
gaudeixo aquest darrer esforç que dóna pau a l’infinit hivern que ens espera
i a poc a poc ens apaguem molt a poc a poc
compartim aquest darrer moment de la vida
amb el plany de no haver-ho sabut fer fins ara
tot s’apaga
no et sento
no em sento
ja està