lunes, 28 de octubre de 2013

tardors

I
anar d'un indret a l'altre
a seixanta illes per hora
la ciutat s'escola per cames
amb la presa de qui fa tard
sense intenció d’anar enlloc
la hiperactiva desídia avorrida
que enveja la vida de pedres
fugint-te de tu mateix
d’aquella tristor que esdevenia
la maleïda religió diària
i l’única litúrgia de plany
amb silenci dallant l'ànima

II
tornes a la quietud
obres i tanques ulls
respires suau
comptes suors
que llisquen avall
sents brins d’aire
a la pell nua
cap activitat
només pensament
tan secret com fals
a recer de silencis
fugint consols
fent-te màrtir

III
en no ser-hi et ploro
en no sentir-te t'enyoro
perdut resto en no saber-te
tot ho ets tu i res també

viernes, 18 de octubre de 2013

resurecció

aplegar-te les molècules
que et formaven
buscar-les per l'immens
una a una destriar teves d'alienes
composar el trencaclosques infinit
amb un esforç ingent
induir-te energia i moure't
i refer la meravellosa imperfecció
que eres
i tornar-te a viure
ni que sigui un sol petó

jueves, 10 de octubre de 2013

lluny no et sé estimar

en no ser-hi
no et sé veure absent
el perfum no t'evoca
les carícies m’esgarrapen
cap silenci explica les teves mudeses
i s’amorteix la passió de viure't

lluny no et ser estimar

en no ser-hi
s’encenen totes les pors i els dubtes
la vida s’alenteix insensible
les velles ferides llagrimegen sang nova
no sé respirar l’aire pur
el que no és enrarit de tu

en no ser-hi
sóc la por de no sentir-te
no em calen ulls que no et veuen
i repudio el cos si no et pertany
no et sé estimar de lluny

miércoles, 2 de octubre de 2013

dol

en els esboirats dies evoco
la pèrdua irreversible
i ploro la foscor plena
de carícies d'absència nues
el teu cos tendre i cobejat
estellat entre les pedres
d’escullera esbudelladora
des d’on omple de sang el mar

no hi ha prou cel per contenir-te
ni prou dolor per homenatjar-te





provisional

haver-me de fer a diari
amb la pell llisa de vida
que imita el còdol de torrent
tot passa massa de pressa
el present se’m perd a raig
com si el vulgues prendre
amb dits de fum

ja fa massa anys
que no en tinc trenta
i cada vegada m’espanta més
la provisionalitat
aquells destins itinerants
on perdo trossos de mi
i m’esquerda el caràcter
i m’agreix el regal de vida
tot es diferent avui
l’ahir mai no serveix

cerco traces de rutina
que m’afermin infal·lible
enmig del miratge

donaria vida per la vida certa
previsible a cada pas
de seguretat servada
i emocions arrecerades
segueixo condemnat a mantenir
l’alerta de vigília eterna
amb taciturnitat obligada
a cau de llunes noves
com quan érem salvatges