domingo, 27 de julio de 2014

gelat de xocolata

juga-la
xoca-la
mentre l'encaixes
entre queixals
queixosos
de gels

la xocolata nua
en boles i pilotes
del vas al bes
i a la gola
com expressant-te
gust de sexe

martes, 22 de julio de 2014

ajuda'm a viure

ajuda'm a viure
ara que arrossego
les velles basardes
i ensumo la mort
lluïda de fulles ermes
prego litúrgies atàviques
ineptes de taumatúrgia 
perdo l'hora del futur
i em faig massa finible 

ajuda'm a viure
jo ja no tinc forces
per fer-ho sol
fem-nos feliços
descobrim-nos
rere la ganyota obaga
aquella alegre rialla
de quan érem tendres
i crèiem en el món
canviant de cada dia
dels nens sense por
que jugaven immortals
a la recerca de neu
a les muntanyes altes
o corrien la platja infinita
que les marees amagaven
cada dia de la infància





lunes, 21 de julio de 2014

jardí

el meu és el jardí que corre
entre el més pla dels mars
i la més alta de les muntanyes
solcat de rius i rieres
que s'omplen i vesen i malden
o per eixuts traeixen la vida
reus de pluges que no saben ploure

de sequeres que espanten vides

l'estreta franja del meu jardí corre
entre el nord blanc innivat
i el llevant d'or marí a sol ixent
hi verdegen paisatges possibles
amb mil cereals o cent farratges
entre els masos s'hi entretenen
les hortes millor curades
que abasten de menja sana
els éssers de la contrada


entre la calma de flors i faunes
molt de tant en tant i per afamada
l'àguila encalça el gall badoc
i els corrals mal servats i espantats
eixorden cridòria de supervivència

fora senglars llauren bojos
a la recerca de menja enterrada
se saben reis d'entre els salvatges
mentre el pit-roig voleia i envolta
freds i calfreds de l'enfeinat pagès

moltes orenetes arrauxades
diverteixen les tardes d'estiu

insensibles a la cremor del sol
que ens amaga rera porticons

on comença la muntanya
s'atapeeixen els boscos
amb espècies d'una sola saba
fan selves inescrutables
que empobreixen la diversitat
un dia gris se'ls posa foc
i es lleven vides oblidades
ressusciten el paratge de sempre
en colors de flors i papallones

el meu és un jardí lliure
d'homes lliures i savis
no per saber set ciències
sinó per viure les set vides
defensant-les amb sang
no per tenir massa riqueses
sinó per gaudir de les pròpies

sóc d'aquest jardí lliure
que ara ja hem fet nostre

nit

acaronar-te el contorn
percebre't la calidesa
notar-te estremir
escoltar l'alè suau
mirar per admirar-te
paladejar-te de petons
sentir-te en tots els sentits

pentinar-te els somnis
amb dits de fum
saber que el que ens passa
ens farà grans i ferms
encara que potser
ens trobi sols a l'endemà 



sábado, 12 de julio de 2014

si tu no ets

si tu no ets el premi
no hi ha joc
si tu no ets la cançó
tot és silenci
si tu no ets ella
no hi ha amor
si tu no ets la pau
tot és guerra
si tu no ets l’arbre
no hi ha bosc
si tu no ets l'ocell
tot és mort

lunes, 7 de julio de 2014

tres guitarres

aquella nit no hi va haver
ni déus ni verges ni sants ni àngels
van quedar amagats
rere les bambolines del teatre
amb les butxaques plenes
de recurrents misses i litúrgies
provaren de renegar de frares i sacerdotesses
i van demanar als tres homes
de guitarres destres
que els representessin
no els va respondre
van seguir divertint músiques

la gent que els escoltava
no es va deixar entabanar
i va oblidar els immortals per sempre

tres guitarres divertien músiques
i el món fou un lloc més feliç on viure

domingo, 6 de julio de 2014

a quatre mans

Eduard Cabús                                                       Sara Faiges



deixa que l'herba molla
acariciï els peus
fins que et sentis molsa

La gespa acaricia els meus peus,
i em sento part d'ella, la noto, sóc natura…

i arrela
i viu del substrat
i enlairat amb el baf
i sigues núvol
i passeja el món
i torna al jardí de gran

Sent de nou
Les aromes de la gespa
La flaire de les flors
La fortalesa dels arbres
L'ànima de la natura
Impregnat d’ella i torna

per adonar-te
que mai no vas marxar
que no hi va haver vida
més enllà del jardí
que els horitzons s'ajeuen
i tot és escrit
anem a omplir la vida d'història
fins que ens commogui

Cada petit gest
Cada petita acció
Marca la historia
I no tant sols del que ara som…
A cada passa torno
A aquest Jardí
D’on a més de flors i d'arbres
Estic jo
I on quan hi sóc
Els versos surten
Mot rere mot

és fàcil fer versos
des de l'escenari del jardí
el genèric
el que recull tots els jardins
i que ens pren
compartir-ne de propi

sóc més de mirar la merla
i escoltar el seu cant
i maldar un xic els tres tudons
que m'han despullat el fruiter

tota i plena

t'estimo tota i plena
sense por ni condicions
sense norma ni llei ni ordre
en un futur llarg que no mira demà

t'estimo compartida i entregada
quan hi ets o quan t'absentes
quan llueixo egoisme amb la teva generositat

t'estimo com si fos impossible no fer-ho
en els vespres humits que no silencien gemecs
en la festa de tots i en la nostra

t'estimo perquè mai no sabré com no fer-ho
perquè m'hi vas en la meva sang quan respires
perquè ja som la teva pell i el meu budell
perquè no sé acabar-me sense tu

t'estimo perquè m'agraeixes el que sóc
t'estimo perquè només amb tu sóc

jueves, 3 de julio de 2014

et sé absent


petons absents perquè no s'han fet
carícies fredes que no estremeixen cap cos
paraules obagues que no composen poesia
l'amor erm incapaç de germinar vida
la solitud forçada esbudella en angoixa
t'omple de mal innoble i et tortura ple

l'enyor és càustic i bleïdor
decolora les imatges servades
fa desaparèixer els paisatges
on hi havia cridòria de jocs de platges
queda un horitzó pla d'oceà quiet
on hi havia boscos de verds tendres
queden deserts de pedres aspres
s'amalgamen els retrats familiars
rera aquell passat que s'oblida
t'aferres a una ombra de present

és de bojos sentir tant i somiar futur

de muntanya a mar

venir-te a buscar
de la meva muntanya al teu mar
triar una de les platges
passejar-nos-la plena
a peus nus i clivellats
per camins de sorra i sal
fer ulls ametllats
per protegir-los del sol

a poc a poc fondre'ns
en sorra i sal i sol
i dissoldre'ns en silenci
de converses esgotades
estremir-nos carícies minerals
conviure't aquell tros de vida
envellir junts els nostres dols
maldant del destí comú
que ens va enfonyar de joves

potser tornar a muntanya
amb paisatge de neu i bosc
i beure l'aigua clara i neta
alegre i riallera aigua de font
font de vida generosa i jove
potser a dalt a muntanya
tot torna a començar
i tot torna a tornar
com cada dia de tots els dies
quan el sempre esdevé nou