deixeu-me

deixeu-me no seguir
no esmerceu temps
en fer-me viure una vida
que ja fa massa que no ho és
no em feu fugir de la mort
no allargueu aquesta buidor
que per curta que us sembli
se'm fa eterna 
deixeu-me ser silenci
deixeu-me ser nit
deixeu-me ser res

flassades pobres

era de nit tancada i flassades pobres
ens sentíem els sons salvatges
recordàvem aquells plaers
que encara ens tremolaven
no sabíem els 'coms' ni 'per quès'
ens vivíem abraçats l'un a l'altre
i necessitàvem agradar-nos 
com per recuperar tota la història
que ens va transcórrer allunyats

tramuntana

tot plegat ets tu
aquella part de mi
que em caragola de silencis
l'aspror de la carícia
ara ja de sorra
m'arracona en oblits
bandeja els pensaments
i buida la poesia
sóc erm de tot
impossible de tu
els presents s'anihilen
cada vegada més
la dolça memòria
és fum a la tramuntana

no és llum

I

no és llum
si no sap dibuixar-te el perfil
i quan ho fa
en el silenci de la nit
llueix art

II

m'escrius paraules
que a l'habitació buida
giravolten jugant amb les parets
el silenci de pedra esdevé música 

III

hi ha una llum de plata
ve de lluna plena
dibuixa joies de paisatge
el vent els dóna vida
i fa sorolls de por
no és bosc és joc
i la nit és freda

IV 

amb el teu llibre gruixut
a sota el braç
que et fa de nansa
i t'aguanta a la vida
 
amb el teu cabell blanc
acuradament descuidat
presumint del que ets
i sense pretendre res

V

tenir totes les rialles possibles
i enyorar aquell somriure de fum

VI

et veig trencada i lluny
et sento sola de mi i m'adono
que el que és sol sóc jo 
i sols i llunes fan vida
i nosaltres els mirem
des dels nostres terres
i volem ser la mateixa història
per allunyada que la visquem
potser ens defensem
de no saber conviure'ns

VII 

em ratifico a l'escriure't
el que et vaig dir i el que et dic.
sempre és un encàrrec d'amor
que bé del cor
i et diu que ens dol quan no hi som
i ens enyora la gatzara que crema silencis

VIII

t'estimo amor
no sé com ho faré
però t'estimo
no sé perquè serveix
però t'estimo
no sé de futur
però t'estimo

IX

tots els meus passats 
s'han volgut ferms
i sempre s'han esvaït

X

sabent-nos lluny
els exigim a les curtes 
estones de trobada
les mels tendres i lentes
que sabem mereixedors
com si restéssim ajaguts
en aquelles llargues nits
que obliden els dies
i que duren setmanes