viernes, 25 de diciembre de 2015

nadala

a voltes em sento fum
sense abraçada que em prengui


tot és blau infinit inabastable
vertigen d'alçada sota els peus
angoixa de pedra dins del pit
el fred de dalt a baix de l'espinada
brando les mans al vent
buscant a qui donar-les
mentre defujo les que m'arriben

m'esforço en sentir-me Nadal
en ser compartit i lliure
taral·lejo velles cançons d'infància
i m'adono que els Nadals blaus
han vingut per conviure'm
amb el vertigen i l'angoixa

i aprendré ser feliç amb ells


domingo, 16 de agosto de 2015

si la teva vida fos

si la teva vida fos blanca
te l'acoloriria de primaveres humides

si la teva vida fos temps
els segons serien minuts i les hores dies


si la teva vida fos olor
el meu nas seria el nostre sexe

i nedaríem en carícies

si la teva vida fos estrella
apartaria llunes que apaguen celísties

si la teva vida fos teva
te la manllevaria pels racons dels possibles
i te la faria immensa apedaçant-ne trossos

si la teva vida fos
jo només et seria un tros d'oblit

i el món et viuria en espais infinits

domingo, 28 de junio de 2015

fer-te meva

amb tots els estels del cel
dibuixo la teva figura
i l'abraço amb els meus braços
que s'estenen entre un infinit i l'altre
i no et sé fer més gran
i no et sé fer més meva

sábado, 20 de junio de 2015

esperança

i aquell nen
de mirada amarada de llàgrimes
se sap feliç

entre tots els bategars dels silencis
se sap viu

entre tots els futurs que l'envolten
un és seu

sábado, 13 de junio de 2015

viu

llavor de projecte
rel de res
i si enterra en terra la vida
per cap al cel lluir-la
sense nafra ni mort que la malmeti

miércoles, 10 de junio de 2015

autisme


aquella mirada de vidre
que em travessa
aquella carícia de ferro

que només em toca
aquell silenci tancat d’obaga
que em defuig
aquella ganyota teva
que m’estima estrany

que m’estima estrany sí
però quina normalitat no ens estranya?
potser la que ens avorreix a diari
 

sé que en fugir-me fas la distància
per des d’enllà enyorar-me

 

conec com et sobreactua el tacte quan toca
i et ruboritza les venes i t’omple de calfreds
i ni tu ni ningú no és capaç de sentir tan fort

 

potser no cal mirar-me perquè ja em saps prou
de cada dia meticulós que m’has après
de reüll
quan no et sabia
d’amagat de mi
a trossos fins fer-me tot

t’estimo més que totes les teves pors
i quan et vull normal espero a les nits d’estels
i et miro les sons i t’acompanyo els somnis
com totes les mares i pares de tots els mons

domingo, 7 de junio de 2015

alquímia

a quina butxaca amagues
els ous de sargantana
els verí de la serp
la saliva del gripau

l'ullal de ratpenat
amb quina bruixeria fas
l'alquímia de créixer-te
mentre braços suaus t'acaronen
i petons nets et nodreixen

una ànima projecte un futur
on no hi ha temps de màgia




Tuit

la butxaca amaga
ous de sargantana
verí de serp
saliva de gripau
quina bruixeria fa
l'alquímia de créixer-te
en braços suaus
i petons nets


miércoles, 3 de junio de 2015

Pepita

Twitter és una caixa de sorpreses, una font de debats i coneixements inesgotables, d'aprenentatges concrets, sincrètics, d'informacions, de somriures. He pogut materialitzar moltes de les relacions tuitejades, d'altres no, però a vegades han tingut, i tenen, més franquesa de la que tinc amb gent que veig a diari. Un exemple:
 

Posem que es diu Pepita. M'encadena set tuits per explicar una història. Ho fa d'una manera espontània, com si ho necessités. No reprodueixo les meves respostes. No cal.

1) Ahir a la nit vaig recordar perquè penso i parlo en castellà.

2) És molt fort, vaig recordar les baralles amb el meu pare perquè parléssim català. Vaig odiar el meu pare.

3) Anava en un col·legi franquista i cantàvam el "cara al sol" i resàvem.

4) Clar, però com ho feia amb tanta ràbia jo no ho entenia. També hi havia amor.

5) És com si hagués estat segrestada.
 
6) Recupero el meu pare perquè ja no hi és.
 

7) I de moment no puc parlar més. Gàcies per contestar

I aquí acaba. Repasso els tuits i em commoc representant-me la història i els personatges, com en són de víctimes dels odis aliens, amorals, immensos, absurds.

A Franco no li perdonarem mai la guerra, els morts, la destrucció. Tampoc els vuitanta anys de foscors repartides en tres generacions.

Canviem-ho per sempre, ara que podem.

miércoles, 27 de mayo de 2015

tota la teva vida sencera

va haver-hi un moment 
que vas deixar escapar el cel
fatxendejaves que no
que era la nit
el teu entorn i els teus seguien blaus i feliços
mentre tu t'anaves enterrant en vida
aquell dia va durar setmanes
però per a tu només va durar una nit
com tota la teva vida sencera

lunes, 18 de mayo de 2015

cossos

dos cossos nus
recorren
la infinitat
d'un cos vestit
de lluna

i al matí
la solitud estranya
em corre ple
i el silenci
és benestar erm

vides sobreres

donar totes les meves vides sobreres
per una sola d'aquelles abraçades

que omplien la nostra rutina diària

en català visc


en català escolto els mals de panxa que ploren nadons
els consols de les seves mares dubten en català
l'horitzó de gossos de nits negres borda en català
en caure el riu verge muntanya avall canta en català
l'aire que pentina els blats tendres sona en català
i quan fa vibrar xops les fulles fressen en català
el nostre mar de cada dia que oneja en català
i trons i torbs i tempestes ens espanten en català
 

perquè català sóc i en català visc

martes, 31 de marzo de 2015

bocaterrosa

bocaterrosa sobre el llit
sento gelosia dels llençols
que et dormen la nit
fora el sol ens espera
ple de preguntes

lunes, 30 de marzo de 2015

domingo, 15 de marzo de 2015

horabaixa

és horabaixa 
molt molt baixa
la platja s'arrecera rere mantell negra
es desvetlla el silenci
les gavines carronyaires s'adormen
de lluny pescadors de canyes llargues
i línies invisibles traginen palpentes
s'encén un horitzó d'estels

que augura nit de celístia freda
el motor de les ones s'apaga

el vent no gosa trencar la taciturnitat
ara escolto el teu alè
de peu dret albires l'horitzó
sé que veus famílies de dofins

que juguen a esquitxar-se
terres antípodes de paradisos certs

platges verges de sorres blanques
vaixells de pirates verds

de tatuatges maldestres
i cada paisatge et canvia el batec

en veure't sé que sóc jo qui veu la bellesa
i batego més fort que el mar i tu


 

lunes, 9 de marzo de 2015

malalt

la boca em té gust de cartró
mentre la tos em parteix el pit
la gola saliva metàl·lica
ferida d'empassar vidres
un calfred em trenca l'espinada
i s'hi entreté estona i estona
cap flassada sap escalfar-me
la tremolor eixorda silenci de dents
penso i sé que no és res
que la malaltia exagera els dolors
però em veig com un captaire nu
enmig de la vorera noble
de la ciutat freda i indiferent
que atrafegada m'ignora la solitud
totes les meves debilitats
m'esfondren des de mi mateix
i aquell guerrer de causes nobles
envileix en la fonda covardia
la humilitat cala el moll de l'os
i l'ànima de fum se m'esvaeix

viernes, 27 de febrero de 2015

tren

en tren anar
entre nit i dia
arribar-me l'alba
en un destí innecessari
que la història ha buidat
ja no hi ets
fa dies que no ets enlloc
fugir no em serveix
el dol ets tu i sóc jo
 

prenc el tren i torno
entre el dia i la nit
m'arribo al vespre
a l'origen recer
buit d'història 

no hi sóc sencer
la ferida ets tu
i ja fa que no ets enlloc

miércoles, 25 de febrero de 2015

sense ella

la terra s'endurà els seus trossos
i la lluna deixarà d'estimar-la
els vents no duran la seva olor
ni el silenci la seva memòria

els estels la buscaran per si algun racó l'amaga
sense ella no és divers per univers que sigui
ni vida per anys que la sobrevisqui


lunes, 16 de febrero de 2015

raval

vivíem als afores
on la ciutat era de diferències
on verd i pedra tenien opció sobre acer i quitrà
on el paisatge s'omplia d'ombres corbes i bellugadisses
on encara hi havia trossos espantats de natura
on freds i calors podien ser contundents
escoltàvem els vents i els colors eren irreproduïbles
l'olor de llenya manava
 

un dia el mantell de la ciutat ens va cobrir
i tot va esdevenir igual
i van dominar l'acer i el quitrà
i les ombres esdevigueren rectes i quietes
i la natura que va poder va fugir
i ni el fred ni la calor mai no acabaven de ser
sordejaven els vents i els colors s'encegaren
l'ol
or de petroli cremat tot ho manava

i quin mal ens va fer trobar-nos-hi bé

miércoles, 4 de febrero de 2015

incapaç

no puc escriure ni descriure
sóc només escriptor de buits
fart d'investigar sobre temes escatits
amb paraules que embruten silencis
que semblen lluir una saviesa absurda
que ningú no entén ni pregunta
i em faig fatxenda involuntari
torno a ser aquell pobre culpable
a qui no recorden delictes ni faltes

sentir-te

que difícil és ser-te l'ambigüitat necessària
que em permeti entretenir-te en absència
per què tot ha de ser transparent i possible
i si una de les infinites religions absurdes
em fos refugi de record i pogués sentir-te
posats
és més que probable que tot sigui miratge
que les vides senceres
siguin mentides percebudes
sense materialitat real
potser si faig ofrenes a déus rars
em permeten de veure't i reviure't

estats

emocionar-te per viure't
amb la paraula justa
amb el riure ple
amb la seducció tova
amb el record encès
amb tu al meu costat
com sempre

emocionar-me en viure't
amb la paraula plena
amb el riure just
amb la seducció inert
amb el record tou
amb tu al meu costat
per sempre

emocionar-me de viure't
amb la paraula buida
amb el riure esquinçat
amb la seducció oblidada
amb poc record
sense tu al meu costat

racons de cor

I
t'he marxat a mitja nit
m'he endut les teves olors
que entretingudes
cercaven racons de cor
on quedar-se-m'hi


II
amb tu 
ser horitzó de descoberta

amb tu
triar la porta concloent
i travessar-la

amb tu
explorar geografies noves
de viatgers vuitcentistes

amb tu
oblidar la traïdoria 
del nord de tramuntana

amb tu
des de mig camí
preparar el sud
fins fer-lo nostre



nuesa

I
parles de pluja
la veig rajant-te
pell avall
dius de sol
el veig eixugant-te
la nuesa
quan expliques neu
la caminem abraçats
amb passos ferms

II
sóc allà
on la poesia malda
per provocar-te
on cada paraula
lluita la visibilitat
vestint-te de música
fugint transparències
coronant-me en focs
que tronen festes

lunes, 12 de enero de 2015

papallones

dir-te silencis i esvair colors
seguir el fil 
de qualsevol cabdell descabdellat 
per arribar al mateix enlloc de cada dia 
tornar als retorns
on la mort s'estova
i renaixen les papallones
pentinadores de colors de flors

i les paraules fan olor de primavera

vi

res no sap allunyar-me de tu
el teu record recurrent torna
el silenci el canta a llàgrimes
per vides que sobrevisqui
amb noves hàbilitats destres
cada cicle em confirma
que no hi haurà cap raïm
capaç de fer-nos aquell vi
que ens va felicitar festes
i acompanyar carícies

viernes, 9 de enero de 2015

creu i cara

creu

torno a ser el silenci escairat 
en una cantonada obaga
empresonat per una geometria
sense força per obrir l'espai
incapaç de fer sentir cants

torno a ser aquel vell jo
massa cansat per viure lliure


cara

queda un desig esmicolat
al marge del bosc
on viure és proesa individual
al marge del bosc
on cap rutina t'arrecera
al marge del bosc
sense carícia que et faci llar
al marge del bosc
on aixeques la infinita mirada
al marge del bosc
i l'aire és net i brillant i lliure
al marge del bosc